Creixen critiques a Nova reforma de la Seguretat Social: "La Banca torna a guanyar"

Creixen les critiques i el primer a donar el pas en ferm és des de la CGT, amb un informe critic del desmantellament amb proposta de reforma de la seguretat social impulsada per PSOE-PSC, que com vaig dir en post anterior, pel mateix fet, ja va haver vaga general el 1985, que va acabar amb aleshores ministre d´Economia Miguel Boyer. Els sindicalistes amb visió sobiranista, volem una reforma que vagi per legislar per sentar les bases d´una seguretat social catalan, per la millora del benestar social de les classes populars del nostre país, les classes mitjanes-baixes, les més maltractades en prestacions socials i les més esquilades fiscalment i salarialment.
Us deixo aquí el comunicat que m´han fet arribar perquè pogueu argumentar arreu el nou escàndol de la nova dreta PSOE-PSC i els seus socis còmplices de les cúpules empresarials i sindicals, amb aviat socis públics de la dreta parlamentària que li donaran suport per legitimar la retallada social:

Nova reforma de la Seguretat Social: "La Banca torna a guanyar"

El dia 13 de juliol, Govern PSOE, CEOE - CEPYME, CC.OO i UGT, van signar una nova Reforma de la Seguretat Social. Les pensions públiques tornen a ser agredides i la Banca, novament guanya. Aquest nou Pacte Social es troba relacionat directament amb la Reforma Laboral, aprovada per Decret Llei el 9 de juny de 2006.

En 1985 es produïx la primera gran reforma de la Seguretat Social, endurint els requisits d'accessibilitat per a tenir dret a pensió contributiva i allargant el període de càlcul (baixant d'aquesta forma la quantia de la pensió). El gran pacte polític denominat "El Pacte de Toledo" en el 95, asseu les bases per a la segona gran contrarreforma en 1997 (racionalització del sistema de pensions i seguretat social), la qual allarga el període de càlcul de 2 a 8 anys -de forma progressiva en el temps-, amb la consegüent "mossegada" a la quantia de la pensió.

El Pacte de Toledo es revisa en el 2003, en línia amb les polítiques liberalitzadores de la Comissió Europea de reducció de les despeses socials i deixar en mans del "mercat" la cobertura de les nostres pensions i de la nostra salut.

Signada la Reforma Laboral 2006 que actua directament sobre els costos laborals: reducció de quotes patronals a la seguretat social, subvenció de contractes i acomiadaments encara més barats, la reforma de la Seguretat Social, ve a apuntalar les condicions de precarització i flexibilitat de la mà d'obra, per a de aquesta manera, garantir la seguretat empresarial i la llibertat "absoluta" del capital, cada vegada amb menys límits i menys regulacions.

Les conseqüències d'aquestes polítiques -les bases ideològiques de les quals i materials s'assenten en el Pacte de Toledo-, denominades eufemísticamente d'assegurament "del sistema de les pensions", han comportat d'una banda, reduccions relatives de les pensions: reducció d'un 30,7% en l'increment dels nous pensionistes, conseqüència directa de l'enduriment en els requisits per a tenir dret a prestació i una pèrdua o disminució en la quantia de les pensions en més d'un 3% (conseqüència d'augmentar el període de càlcul de 8 a 15 anys).

Per altra banda, les bases ideològiques es modifiquen i avui les pensions públiques suficients com dret subjectiu de les persones -és a dir ser considerat com un dret social i per tant fonamental-, són percebudes per la ciutadania com un servei que presta el mercat i que serà millor o pitjor, en funció de la capacitat d'estalvi i inversió que el ciutadà/na de forma individual, sigui capaç de generar. El Pacte de Toledo separa les fonts de finançament (sector contributiu i sector no contributiu) i fomenta la contributivitat, el que significa que qui més capacitat de poder adquisitiu té, tindrà pensions millors. Això dinamita els principis de solidaritat, repartiment i suficiència, desviant cada vegada, en major mesura, recursos públics cap a fons privats i transferència de recursos públics a les mans privades d'empresaris.

Des de 1997, any de la Reforma del període de càlcul (de 8 a 15 anys) i de la reforma Laboral que instaura els contractes de foment d'ocupació subvencionats sobre quotes en la Seguretat Social, els empresaris han rebut fons públics equivalents a 3 bilions de les antigues pessetes per aquestes bonificacions. La reforma Laboral del 2006, garanteix als empresaris a través de les dues vies de transferència de recursos públics a mans privades: reducció de quotes i quantitat de diners per contracte durant 3 anys, només per al període 2006/2007 l'Estat trasferirà 4.274 milions d'euros als empresaris.

Les mesures concretes i la seva afectació en milions de persones assalariades:

· Període de càlcul: Dels 12,87 anys actuals (15 anys incloses les pagues extraordinàries), es passa de forma gradual a 15 anys efectius. És a dir de 4.700 dies actuals, passem a 5.475 dies. Què significa això per a la gent?, doncs senzillament que el 3,38% de les persones assalariades que ara tindrien dret a pensió contributiva, deixen de tenir-lo i haurien de treballar (cotitzar) durant 2,12 anys més per a tenir dret a aquesta pensió contributiva. A qui afecta especialment?: a treballadors/es autònoms/es, a les persones que treballen en el règim agrari i a les empleades de llar.

· Retard en la jubilació anticipada: llevat de qui hagi cotitzat abans del 1-1-67 (mutualistes), la jubilació anticipada passa dels 60 anys als 61. Al mateix temps s'endureixen els requisits per a la jubilació parcial: el jubilat parcial treballarà un 25% (ara el 15%) de la jornada total tret que:
- la seva antiguitat en l'empresa sigui almenys de 6 anys,
- el relevista sigui contractat indefinidament i a jornada completa,
- tenir cotitzats 30 anys,
- el treballador relevista, de no ocupar un lloc similar, tindrà una base de cotització del 65% de les del rellevat.
El govern considera que el contracte de relleu surt molt car i d'aquesta manera (enduriment de les condicions d'accessibilitat), disminuirà la quantitat de contractes de relleu de forma significativa.

· Incapacitat Permanent: els apartats duen a text una filosofia àmpliament difosa al llarg de la vida laboral: "...els treballadors/es amb carreres de cotització curtes o molt curtes, busquen en la IP una via d'accés ràpida a la prestació..." és la història del famós "frau", quan en la pràctica el que suposa, no només és la dificultat per al reconeixement de Pensió, la qual augmenta, sinó l'afany recaudatori, sobre la base de la reducció de la quantia segons els anys de cotització.

· Supressió de la jubilació abans dels 52 anys la qual es troba estipulada fins a ara per a certs règims especials.

· Pensió de Viduïtat: amb el conte de l'increment del percentatge de viduïtat (augmentarà l'actual 55%), la reforma és de les que més calat poden tenir, si tenim en compte la "miserabilitat" de la major part d'aquestes pensions. Així s'acorda que es tindrà dret a pensió de viduïtat sempre que:
- Es dugui més de dos anys casats (amb excepció de la defunció per accident).
- Les parelles de fet han de demostrar la convivència durant un període ampli (es determinarà de forma reglamentària), i a més que el que sobreviu depengués del mort en més del 50% dels seus ingressos, sempre que existeixin fills comuns i de no haver-los la dependència a demostrar serà del 75%. Fins a ara aquesta pensió tenia el caràcter d'universal, a partir d'aquesta reforma, el seu caràcter serà de renda de substitució. Aquest criteri és defensat des de fa molt temps per la Comissió Europea.

· S'incentiva el retard en l'edat de jubilació i es penalitza la jubilació anticipada: El Consell Europeu del 2004, insisteix en la necessitat de perllongar la vida laboral i incrementar les taxes d'activitat entre les persones de 55 i 64 anys. Els seus objectius marcats i recollits pels diferents Plans de Reforma de cadascun dels estats membres, és allargar d'aquí al 2010, la jubilació en 5 anys, és a dir passar de l'actual mitjana de 61 anys als 66 anys. La UE té molt clar que cada any de retard en l'edat de jubilació disminuïx la despesa pública en pensions entre un 0,6% i un 1% del PIB

Res de nou sota el sol, tret que cada vegada ens trobem més cremats i -ara com ara-, amb cap resistència global i consistent, a aquests plans de reforma -bé del mercat de treball, bé dels sistemes públics de pensions-, que de forma global i calculada es troben orientats -i materialitzats-, a la reducció de la despesa social i a la desregulació de drets, fins a ara considerats "intocables".

Els drets violats són concrets:
- Es priva del dret a pensió a un nombre important de treballadors per no tenir els 15 anys efectius.
- Es priva del dret de pensió als treballadors menors de 52 anys en treballs tòxics i penosos.
- Es priva del dret de pensió a qui quedant-se vidus o vídues, no reuneixin els requisits fixats.
- Es nega la jubilació parcial a una gran part de treballadors/es que ara tenien possibilitat d'accés.
- S'eliminen quanties i per tant dret a percebre pensió, en les Incapacitats Permanents.
- S'incentiva un sistema recaudatori i productivista, segrestant temps de vida i pensió suficient, a l'incentivar el retard en l'edat de jubilació.
- S'afebleixen els principis de repartiment, solidaritat i suficiència del nostre sistema públic de pensions, a l'aprofundir en la contributivitat de tota la vida laboral i es facilita que la banca assumeixi cada vegada més aquest 8,8% del PIB que suposen les nostres pensions públiques (60.000 milions d'euros). El mercat privat, sobretot el financer, sempre ha considerat que el mos de la seguretat Social és massa apetitós, com per a seguir sent "monopoli" del sistema públic.

La política institucional, vingui de la Comissió Europea, dels governs dels diferents països de la UE, o dels "agents socials" (CEOE, CC.OO i UGT), actua directament contra els valors i interessos de les persones assalariades, treballin o no, es trobin jubilades o simplement se'ls consideri "persones inactives". Aquesta política posa l'accent en el mercat, i... així ens va.

CGT no pot quedar-se en la reflexió sobre el grau de racionalitat o irracionalitat que les diferents polítiques de governs, empresaris i sindicats majoritaris discuteixen i sancionen. El nostre compromís és amb la realitat social i dels debats i les reflexions hem de passar a la mobilització de les nostres idees perquè aquestes compleixin el paper de transformar aquesta realitat complexa, difícil i cada vegada menys solidària, com així ho vam demostrar el 10 de juny del 2006 a Madrid(Espanya) i ho demostrem en cadascuna de les realitats on actuem, sigui un ERO, sigui un Pacte Social o un estatut de Funcionariat, etc. CGT ha de liderar la cultura dels drets socials per a tots i totes, sense que els mateixos es trobin condicionats bé a l'economia bé a la política.

Desiderio Martín - Gabinet d'Estudis Confederal de la CGT

http://www.cgtcatalunya.cat/nuke/modules.php?name=News&file=article&sid=2222