Salaris: comparativa estatal amb Unió Europea i informe sous de la dona a Catalunya demolidor

Si mirem dades de la taula facilitada per l´Oficina Estadística de les Comunitats Europees en el seu informe Eurostat 2005 difós via blogoempresa , deixa clar que la mitja estatal als treballadors/es ens deixa lluny d´europa en quan a salaris davant dels preconitzadors de la moderació salarial, vinguin des del sindicalisme espanyolitzat o la patronal espanyolitzada d´aquí i d allà, que com no, rep la benedicció injustificada de les dades per part del ministre d´economia del PSOE, Pedro Solbes, en moments de màxims beneficis empresarials:

Activitat Econòmica	Euros/any Estat espanyol	Euros/any altra estat de la UE
Intermediació financera	36.948	59.195 Luxemburg
Prod/Distrib. electricitat, gas i aigua	34.125	59.105 Luxemburg
Transport, emmagatzament i comunicacions	23.206	38.586 Luxemburg
Industries estractives	22.843	56.507 Països Baixos
Act. sanitàries i veterinaries, serveis socials	21.015	50.042 Regne Unit
Industries manufactureres	20.410	36.943 Regne Unit
Educació	18.751	Sense dades
Serveis personals*	18.135	Sense dades
Comerç**	17.244	31.137 Suècia
Act. immobiliàries, serveis empresarials	16.702	40.558 Regne Unit
Construcció	15.304	36.546 Regne Unit
Hosteleria	12.873	24.703 Finlandia
Salari mitjà general	20.438	34.412 UE- 15

Si aquest fet hi afegim la realitat no sovint reflexada als mitjans, que a nivell estatal hi ha un 19% de pobres, o sigui, de prop de 9 milions de persones que sobreviuen amb menys de 523 euros al mes, la congelació salarial, mentre els beneficis de les empreses cotitzades a borsa i en especial immobiliàries i banca creixen any rere any, la pobresa estructural no para de créixer, i hi ha més rics en menys mans, afegit augment de l´euribor , l que ve a ser el mateix que un sou menys l’any per a més de deu milions de treballadors estatals (la mitjana és de 1.549 euros/mes segons dades d’Hisenda). El culpable? L’Euribor que es manté implacable en els increments, un mes darrere l’altre. A finals de juny ja assolia el 4,506%, en data d’ahir ja arribava al 4,588% amb una mitjana de juliol a 4,565%, posa el limit l´endeutament familiar.

I a nivell de gènere, hi ha a Catalunya a més un informe demolidor: les dones guanyen un 66,6% de sou respecte al dels homes,en dades del 2002 , pitjor que dades estatals, que arriben el 71,1%, per tant més desigualtats salarials de gènere a Catalunya. Un 37,6% de les dones assalariades tenen educació superior, però només el 26,3% ocupen llocs de treball on es requereix aquest nivell de competència, donant una diferència d’11,3 punts. En dades de l´informe, a Catalunya, l’any 2002, les dones van guanyar, de mitjana i en termes anuals, 15.994,63 euros, 227,07 euros més que la mitjana de l’Estat (15.767,56 euros).

Hi ha una dada encara més alarmant de l´informe del Govern català, el diferencial de l´IPC Català amb l´espnayol, hauria de fer que el salari femení català fos major, però, cal destacar que el salari horari de les dones catalanes (7,42 euros) és inferior al de les dones espanyoles (7,45 euros), fet que no es correspon
amb el signe del diferencial d’inflació que té l’economia catalana respecte de l’espanyola (de +0,2 dècimes l’any 20023). Si el nivell de preus és més elevat a Catalunya que a Espanya, seria econòmicament més lògic que el salari per hora cobrat a Catalunya fos també més elevat que el
cobrat a Espanya, com així succeeix en el cas dels homes (9,96 euros de mitjana catalana enfront dels 9,23 euros de mitjana de l’Estat).

Caldria difondre l´informe per trobar l´arrel de múltiples problemàtiques socials i desigualtts salarials, del llarg camí cap a la plena igualtat que encara queda llunyà i que l´informe del Govern, en aquest cas és acurat, tot i mancar dades més actuals, posa de relleu les mancances de l´ocupació femenina a Catalunya.

(Maragall dimissió) La Intersindical-CSC denuncia l´Estatut de l´autònom

L’estatut dels autònoms legalitza la manca de drets. Així informen des de la Intersindical-CSC:

El Congrés dels Diputats va aprovar dijous l’Estatut de Treball Autònom, que ha estat presentat com la solució definitiva a la desprotecció viscuda pels milers de treballadors per compte propi.

Lluny de ser així, el nou text no fa sinó legalitzar unes situacions a què precisament ens oposem des del món sindical. Entre les mesures que s’hi inclouen destaca tot allò que fa referència a la figura del “treballador autònom dependent”, conegut també com a “trade”, és a dir, aquell que obté almenys un 75% dels seus ingressos d’una sola empresa. En definitiva, un “fals autònom” de cap a peus.

L’Estatut, en lloc d’eradicar aquest fenomen manté la limitació de drets que suposa per a aquest tipus de treballadors i treballadores i la seva desprotecció jurídica enfront dels assalariats. En cap lloc es recull el dret a unes condicions de treball dignes, ni a la percepció d’un salari, ni a un període de vacances. Al seu lloc, per exemple, es parla del “dret a una interrupció temporal anual”, cosa que res té a veure amb unes vacances. Tot això, mentre el treballador/a du a terme pràcticament la mateixa activitat que la plantilla de l’empresa.

En aquest sentit, l’Estatut només posa sobre paper i contribueix a que es donin encara més situacions de treball submergit, treball “en negre”, treball a preu fet, etc, contra les quals hauria de lluitar. Contractar falsos autònoms continuarà sent més barat que assalariar personal, i tot, sense cap sanció que ho impedeixi.

Des de la Intersindical-CSC entenem que el que ha de fer l’Estat d’una vegada per totes és facilitar que aquest col•lectiu, a qui per una banda s’obliga a donar-se d’alta com a autònom però per altra manté relacions laborals amb l’empresa, sigui assalariat i pugui gaudir dels drets que així li corresponen.

De fet, la llei tampoc serveix per solucionar la problemàtica dels treballadors i treballadores autònoms, ja que, per exemple, no resol el cobrament de l’atur. Si bé en reconeix el dret, en cap moment concreta de quina manera es durà a terme.

La depressió ja és la segona causa de baixa laboral a Catalunya, un 9% de treballadors/es

Sovint el model capitalista del malentès esforç que deriva a l´estress i unit a la precarietat generalitzada, deriva a malaties mentals i físiques, i ja hi ha dades alarmants, tenint en compte que el 15% de les depressions deriven en suicidis, la segona causa de mort juvenil, hauria d´ésser un element d´atneció prioritària dels serveis de prevenció i salut laboral i d´atenció primària sabent dades, com la notícia apareguda a telenotícies.cat:

Els casos de baixa laboral per depressió van en augment i ja en són la segona causa en nombre a Catalunya. Així ho ha indicat el Departament de Treball, que ha alertat que les baixes laborals per depressió actualment només van al darrere en nombre de les malalties músculo-esquelètiques. La directora dels Serveis Territorials d'aquest departament a Barcelona, Elisenda Giralt, en declaracions a Catalunya Informació, ha explicat que si als anys vuitanta hi havia un 3,5% de treballadors amb la baixa laboral per depressió, al 2000 ja és del 9%. Giralt ha dit que "el ritme de creixement o si més no de detecció d'aquesta malaltia va incrementant-se" i ha aconsellat a les empreses millorar el diàleg entre treballadors i directius i evitar feines repetitives i monòtones.

Cas Candido i Morala: PSOE-IU (Astúries) colabora en el primer empresonament de dos sindicalistes en etapa "democràtica"

En marxa la campanya unitària per la llibertat de Cándido i Morala: manifestació el 12 de juliol a Barcelona.

Dijous 12 de juliol, 19 hores, Plaça Universitat: manifestació unitària per la llibertat de Cándido i Morala
Defensar el lloc de treball no és cap delicte! Avui són ells, demà serem nosaltres!

Amb l'assistència d’unes 200 persones es va celebrar el 28 de juny a les Cotxeres de Sants de Barcelona, l'acte en solidaritat amb Cándido i Morala, convocat per l'Assemblea de Treballadors/es d’empreses en conflicte i la Xarxa contra els Tancaments i la Precarietat,/ /o­n es va acordar convocar una manifestació per al dijous 12 de juliol a Barcelona. Es tractava d'una primera acció pública de la Campanya Unitària per la llibertat de Cándido i Morala que els col·lectius i activistes presents a l'acte han decidit posar en marxa.


En primer lloc un membre de la FTC al comitè d’empresa de Delphi – Sant Cugat va denunciar el procés de deslocalització que aquesta empresa multinacional està duent a Puerto Real (Cádiz), tot comentant que també amenaça amb desplaçar a Romania la producció de la planta de Sant Cugat. El sindicalista va denunciar l'ocultació d'informació i l’actitud desmobilitzadora de CCOO i UGT i va reivindicar la lluita unitària i participativa per fer front els plans de les multinacionals.


Després va intervenir un company argentí explicant l'assassinat per la policia del sindicalista Carlos Fuentealba a Neuquén l'abril passat i la campanya de suport que s'està duent a terme. El proper 10 de juliol està previst, al consolat argentí de Barcelona, el lliurament de les signatures recollides repudiant aquest crim i exigint la investigació i la condemna dels responsables.


A continuació es va explicar que havia estat impossible comptar amb la presència inicialment prevista dels sindicalistes asturians companys de Cándido i Morala. Tanmateix es va projectar el vídeo “El que rompe paga”, enviat per la Corriente Sindical de Izquierda, de la qual Cándido i Morala són dirigents, un documental que reflecteix la lluita dels treballadors de la Naval de Xixon en defensa dels seus llocs de treball, enfrontant la repressió policial i amb una participació destacada dels dos sindicalistes empresonats.


Durant el debat posterior es va denunciar la política repressiva cap a les mobilitzacions i els activistes que s'està duent a terme en els darrers anys, ja sigui amb governs del PSOE o del PP: enduriment de la legislació assimilant les accions obreres al concepte de “terrorisme”; criminalització de les lluites obreres (petició de 5 anys arran de la vaga general del 20-J a Andalusia, processament per sedició dels treballadors i treballadores d'El Prat...) i de les lluites socials (60 activistes estan processats per ocupar el Centre d'Internament de la Zona Franca...).


En relació a Cándido i Morala --condemnats a 3 anys de presó i a una multa de 5.624 euros-- es denuncia que es tracta d’un muntatge judicial i policial que contrasta amb la impunitat amb que actuen les empreses que deslocalitzen, destrueixen ocupació o són responsables de la mortalitat i sinistralitat laboral, essent la primera vegada des de la fi de la dictadura que s'empresona a militants obrers. L'objectiu és atemorir els treballadors i treballadores, exemplaritzant a través d’aquests destacats sindicalistes asturians el que els pot passar a aquells treballadors i treballadores que no es resignen a acceptar passivament les polítiques neoliberals. Es va denunciar també la responsabilitat del PSOE i d'IU, forces governants a Xixon, en el seu processament i empresonament i els interessos especulatius que hi ha al darrere. Es va explicar que, tot i que els dos sindicalistes asturians no demanen ésser indultats perquè no són culpables de cap delicte, s'ha posat en marxa una iniciativa de petició d'indult per a tots aquells col·lectius, organitzacions o persones que vulguin sumar-s’hi.


Finament es va acordar posar en marxa la “Campanya Unitària per la llibertat de Cándido i Morala”, convocant una *manifestació per al 12 de juliol a les 19 hores des de Plaça Universitat fins a la Delegació del Govern* Central. En una reunió que es farà *dijous 5 de juliol (a les 18’30 hores a la Sala de Projeccions de Cotxeres de Sants)* s’acabarà d’aprovar el manifest unitari presentat a l’acte i el pla d’accions a emprendre per la campanya (enviament de comunicats de suport, manifestació del 12 de juliol...).


El cartell de la mani el podeu descarregar des de:
http://www.kaosenlared.net/noticia.php?id_noticia=37751


--------------------------------------------


Qui són Cándido i Morala, i per què han estat empresonats


Els sindicalistes asturians, que van inspirar la pel·lícula "Los Lunes al sol" de Fernando León, han estat empresonats per tres anys, acusats d'inutilitzar les connexions d'una càmera de vídeo de tràfic que enfocava l'interior de la drassana durant una mobilització laboral.


El dissabte 16 de juny a les vuit de la tarda, quan retornaven als seus domicilis acompanyats de les seves respectives famílies van ser detinguts, en ple carrer, Cándido González Carnero i Juan Manuel Martínez Morala, exsecretari i actual Secretari General del sindicat Corriente Sindical de Izquierda (CSI), per a ser traslladats, primer a la comissaria i conduïts, als pocs minuts, a la presó de Villabona on van quedar reclosos.


El passat mes de maig l'Audiència Provincial va confirmar la sentència de tres anys de presó (que han de complir íntegrament per aplicació de lleis associades amb el terrorisme) i indemnització de 5.625 euros a l'ajuntament de Gijón, únic denunciant i damnificat. La sentència és ferma. El Recurs d'Empara davant el TC no deté l'execució de la sentència.


Tant Carnero com Morala, han declarat repetides vegades que són innocents i que per això no demanaran l'indult ni pagaran multa ni cap indemnització. A la mateixa hora de la detenció, els regidors de la corporació municipal del PSOE i d'IU, brindaven per l'acord de govern que prorrogaven per altres quatre anys continuar governant junts. Una cosa similar, també s'està negociant a nivell regional autonòmic on essencialment es tracta de repartir llocs de govern. Ambdós tenen, com fons, acords similars que giren entorn de les privatitzacions de serveis i a l'urbanisme com temes bàsics de govern. La política social, ocupació, habitatge, etc, queda per als telediaris i el dret constitucional al treball, quan es planteja com una reivindicació, es paga amb la presó incloent prioritàriament als seus representants sindicals com acaba de succeir.


Precisament, la defensa dels seus llocs de treball en les drassanes de la badia de Gijón, va xocar frontalment amb el projecte municipal i autonòmic de requalificar les desenes de milers de metres quadrats, que encara queden d'ús industrial, situats en el millor de la badia, en el centre de Gijón. El "pelotazo" que s'apropa, mentre la bombolla immobiliària aguanti, és terrible.


La biografia de Carnero, de Morala i del sindicat que lideren -CSI- pot resumir i fer fàcilment compresible les raons de la seva persecució durant anys i el seu actual empresonament. Carnero, als seus 55 anys, duu cotitzats a la Seguretat Social 40 anys, va començar a treballar en les drassanes als catorze i va ser prejubilat forçós fa un any. Una cosa similar ocorre amb Morala amb 35 anys de cotització a la S.S. i també prejubilat amb 54.


En quan al sindicat, aquest es finança exclusivament amb les quotes dels seus afiliats i, en els seus estatuts, consta expressament que no pot haver alliberats, és a dir, les tasques sindicals se sumen a les laborals i en cap cas constituïxen una ocupació ni cap altra promoció personal. El sindicat i els seus dirigents es deuen exclusivament als afiliats; no tindria sentit qualsevol altra dependència. D'aquesta manera tot escapa al control de qualsevol dels poders, polític, econòmic o empresarial; ni l'ajuntament ni el govern autonòmic han pogut “negociar” ocupació en canvi de la requalificació del magnífic solar de la drassana que ara està envoltat d'habitatges i no precisament socials. Les requalificaciones de solars industrials entorn de la drassana van ser realitzades pel govern del PSOE i IU tant a nivell municipal com autonòmic.


Les mobilitzacions, de tot tipus, que han precedit a aquest empresonament, s'han caracteritzat per la clamorosa absència de CC.OO i d'UGT i per descomptat dels dos partits polítics PSOE i IU que han estat, precisament, els botxins d'aquest empresonament i d'altres repressions similars en la seva aposta per defensar, de fet i de dret, un model econòmic neoliberal a ultrança, encapçalat pel delegat del Govern, el Govern autonòmic d'Astúries i el municipal de Gijón. Les declaracions dels representants polítics d'ambdós partits ho han confirmat, encara que, per altra banda, neguen la seva participació i fins i tot arremeten incomprensiblement contra les seves víctimes. La repressió és inherent i necessària en aquest model polític econòmic. El PP no ha participat directament, però si és responsable, com partit en l'oposició, pel seu silenci o amb complicitat en els beneficis d'aquesta política especulativa en benefici dels grans constructors i promotors.


La Plataforma contra la Repressió i per les Llibertats, integrada per una trentena d'organitzacions, i la Plataforma de Professionals han organitzat nombroses mobilitzacions i en aquest moment estudien, a més, emprendre altres actuacions que van des d'entrevistes amb determinades autoritats a com estudiar, amb tota urgència, la sol·licitud de l'indult per a aquests dos treballadors. El judici va estar plagat d'irregularitats i la sentència va ser considerada com un linxament, sense pal·liatius. No només no es va presentar cap prova o testimoni concloent sinó que el propi vídeo gravat per la policia, que el jutge va negar per dues vegades la seva projecció en la vista oral, demostra que no van ser ells.


La confirmació de la sentència per l'Audiència Provincial va servir per a afegir més despropòsits als ja coneguts. El neoliberalisme és més que una paraula, no augura bons temps per a la democràcia. Creix l'economia -la borsa i el PIB- però el repartiment social empitjora i la repressió és la solució que donen a l'atur, a la precarietat laboral, als problemes de l'habitatge i a la degradació dels serveis públics; la solució que dóna “l'esquerra plural” del PSOE i IU, com així mateix es denominen, que formen el govern municipal de Gijón i l'autonòmic d'Astúries, és empresonar a dos treballadors, a la millor gent coneguda, potser que tenim; a ells els destorben.

Memòria obrera sovint bandejada per història oficial d´amos de les ex-colònies. Fins quan?

A ràdio Berga, tenen a la web un apartat d´efemèrides, i m´ha sobtat, l´efemèride d´avui:

1890

El 1890 fou un any de gran conflictivitat social al Berguedà i a les zones industrials de Catalunya. Les condicions de treball a les fàbriques eren molt dures i molts obrers es mobilitzaren per tal de protestar i aconseguir millorar la seva situació. La resposta dels amos fou, sovint, optar pel locaut (tancament de les fàbriques). Després d'uns quants mesos de vagues i locauts, els obrers de Puig-reig -organitzats a través del sindicat de les Tres Classes de Vapor- redactaren una carta al governador civil per tal de denunciar la seva situació: "Los obreros de esta localidad (...), que por motivo de haber cerrado los patronos las fábricas (...) se encuentran sin trabajo (...) acudimos a usted en pública manifestación en demanda de un trozo de pan, para acallar el hambre de nuestros inocentes familias. El hambre! que horrible palabra; y más horrible situación (...) al oír la voz de las inocentes críaturas que llorando a lágrima viva nos piden pan, y no poderselo dar por carecer de él".

Aquest apunt històric, ve a deixar en evidència, quan es fan monogràfics sobre el món de les ex-colònies tèxtils, sovint s´obvia l´explotació social i laboral i les revoltes socials a l´alt llobregat, que en treballs siversos, ni en reculls de premsa comarcal no han encara avui vist la llum, salvades excepcions. Tenim un deute històric en un moviment social d´una història, no escrita pels propietaris que mentre va anar bé, se li reien les gràcies, però quan van anar maldades, va abandonar el patrimoni industrial i entorn o sel´va vendre per deixar-lo en mans d´especulacions immobiliàries. Tenim un deute de recuperació de memòria històrica comarcal.