Posicionament CGT davant nou tractat de la Unió Europea

CGT davant del Tractat de la Unió Europea

El nou Tractat de la Unió Europea signat el 13 de desembre a la trobada
de Lisboa és una Reforma de l’actualment en vigor i encara és més
antidemocràtic en la seva gestació que el Projecte de Constitució
Europea, que, almenys va tenir la possibilitat de ser discutit i validat
pels ciutadans d’alguns països, per mitjà de referèndums.

La UE, els seus caps d’estat, la seva Comissió, han entès que comptar
-encara que sigui de forma molt limitada i controlada- amb els ciutadans
té el risc que aquests entenguin que l’ordre social que es constitueix,
no té res a veure amb unes relacions socials basades en el respecte dels
drets per a totes les persones que habiten o treballen en l’espai
denominat UE.

El nou Tractat aprofundeix en la liberalització de tots els mercats de
producció i de serveis i possibilita l’aplicació pràctica de la
Directiva Bolkestein, continuant oberta la porta a la privatització
total de la sanitat, l’educació, l’aigua i les pensions.

Aquest Tractat tanca les estratègies Empresarials, fixades a Lisboa
2000, basades en la competitivitat en un món cada vegada més global i
reafirmades les esmentades estratègies pels Sindicats CES (Confederació
Europea de Sindicats), en el programa de treball conjunt 2006-2008.

Estratègies que fan desaparèixer en la retòrica i en la realitat, els
serveis públics: sanitat, pensions, ferrocarrils, educació, aigua,
habitatge, etc. i introduint el mercat pel mig tant en la seva
concepció, "serveis d’interès general" com en la seva resolució (qui
estalviï, tindrà una sanitat privada, una pensió complementària, etc.).

El mercat com principi rector de la política, manifestada la mateixa en
termes de relacions econòmiques (la lliure competència i la lliure
circulació dels diners, com a drets intocables), en relacions comercials
(protecció de multinacionals en els seus intercanvis desiguals i
injustos amb altres països) i l’aposta decidida per les dinàmiques de
creixent financerització de la societat en el seu conjunt.

Les polítiques socials, despesa pública en prestacions i cobertures
socials: pensions, sanitat, dependències, educació, habitatge,
transports públics i models de mobilitat, igual que la fiscalitat,
segueixen sotmeses al vet, fent impossible una política comunitària
sobre això, mentre es permeten els paradisos fiscals dins de la pròpia Unió.

Si la lliure competència (competitivitat) és el principi rector, els
mercats de treball i les polítiques d’ocupació només poden regir-se per
la regla de la desregulació laboral (flexibilització) i la precarietat
integral de la força de treball (buidament de drets laborals i socials).

La Comissió adquireix el "poder absolut" a través de les adequades
polítiques internes, directives fonamentalment, per garantir "a les
empreses europees competitives, accés als mercats mundials i operar en
ells amb seguretat" (Meter Mandelson-Comissari de Comerç).

Igual com les necessitats sobre la mà d’obra extracomunitària, de
l’Europa que "envelleix", són tractades des de la lògica del mercat i la
doble moral, per una part polítiques de desregulació d’una mà d’obra
necessària i suficient per garantir el tipus de treball precari que
requereix la competitivitat i per una altra, polítiques de negació de
drets de ciutadania que, des de la repressió i control, converteixin en
usuals i permanents les relacions desiguals, injustes i neo-colonials de
les relacions Nord Sud i, sobretot, l’àrea d’influència euromediterrània.

L’empitjorament respecte al que hagués estat un Tractat en tota regla,
revestit de "Constitució Europea", es troba en una cosa que en el seu
moment va ser "venut" a la ciutadania com el manteniment d’un model
diferenciador d’Europa respecte a EUA, és a dir el seu Estat de Benestar
o social de mercat, condensat a la Carta de Drets Fonamentals, apareix
amb seriosos dubtes jurídics, més enllà de no recollir de forma
vinculant els drets socials.

Gabinet d'Estudis Confederals